Vella Horta

Si plou, 

 l'ànima se'm queda dormida 

 arropida amb contes de fades 

trencats per l'intempèrie. 

Si dorm, somnie. 

Pense en aquell fumeral en l'horta, 

gallard i robust, 

que fou progrés un día, 

relíquia ara de temps passats.

Que quedà al camp com veleta, 

fent ombra a guarets perduts, 

on abans tot eren cants de verderols

i matins d'olor a tarongina. 

Fumeral baldat en el cim
que sols queda en peu 

per un plec de rajoles, 

cuites de vell, 

quan el temps eren carícia. 

Si pense, delire. 

Recorde un esquelet de taronger 

amb l'arrel en terra perduda 

i l'ànima en una saó estreta

treta de sèquies fetes amb fang i agret, 

en un hivern ressec 

que tallà la digestió 

dels somnis més profunds. 

Al darrere, deixe 

solcs ja sense llaurar

en llençols plens de mates d'espart, 

a la deriva. 

En el vent,

escolte la vida d'històries esborrades 

per camins d'asfalt i 

rebrots de verdolaga 

tapissant la ruïna. 

Al meu pas, 

ja sols queda mig atmeler emprat 

per l'esperit de velles garroferes.

Un manoll de forment de secà 

i un penjoll de grans de raïm, 

amb el regust amarg de la misèria.