A la Mediterrànea, mar indefensa.
Abril s'inventa una ona,
batec de sang, sobre la platja.
Creix el dia en la lluentor de la mar,
espurna dividida
entre el no-res i la por,
obrint camins sense retorn
tallats contra el pesat
vagar d'una nit infinita.
Per no embogir, plegues
al cor eixa fam de pau
que et trencà l'ànima
com llesca de pa
esmicolada per teuladins.
De tan fredes, tanques
a les mans el pes d'un buit
fet pàlpit dins l'espai clos
entre les teues venes
i eixa línia de vida
que semblà l'esbós
d'un futur ja amarg,
inútil ara per a arrimar-te
les ombres dels teus
sobre les arracades d'espuma
que el sotavent, arrissa.
No sents el calor del sol,
sols el silenci. Soroll cru
en un món falt d'arrels pròpies,
on ja per sempre penjaràs
el teu dolor, del llom
d'una barca a la deriva.
