Quadern de Bitàcola.
Acabant-se un agost infinit.
De nit, la mar és immensa.
Una pell dolça si té el cor en
calma.
Companya difícil en hores absurdes.
Ahir, la mar devia semblar un
embolcall preciós a ulls dels amants que em dormien nus sobre coberta, sense
admirar la cadència de les ones.
Ara, els tres som nàufrags.
Navegants, sirenes i jo, un vaixell
de fusta amb somnis de trirrem.
Ja sols tinc l’horitzó de llar i un
fil de cosir xàrcies nugat des de la proa a un bancal de posidònia, com a
promesa d’un lligam etern entre la mar i una nau sense arrels que navega a la
deriva.
Al meu voltant, no queda res més.
Així és la mar de vegades.
Tota ràbia.
Un llenç sense límits on llevant i
mestral lluitaren fins mitjanit per governar les aigües. La baralla entre vents
ha fet de la mar un llit incòmode. Han sigut hores de passió sense descans. Ni
guanyador. Darrere s’ha quedat la mar de fons però les ones encara no
minven. Em fan ballar sobre la ressaca
alliberada per la turmenta en un vaivé interminable.
I em trobe sol.
Al darrere del caos, regna el
silenci.
A les fosques, semble una diva
preparant-se per a abandonar l’escenari després de l’últim acte. La vela major
s’estén contra el vent com una capa donada com almoina a un pobre i, convertida
en un enderroc sense verticalitat, flota caiguda des del màstil entre la mura
de babord i l’aigua. Amb tant poc exèrcit a les meues mans, arrastre un oceà,
dos mars i trenta ports calafatats a l’eslora, els passos de tres-cents
quaranta set viatgers tatuats de babord a estribord.
I el cor de poeta.
Així vull ser recordat.
Amb un vers.
O un poema.
Que el meu naufragi desperte la
inspiració d’un rapsoda.
Paraules que en convertiran en heroi
en mans de millors navegants. Viatgers que enyoraran les meues lliçons quan
creuen la mar en hivern, travessant boires i vents tallats sobre l’escuma de
les ones. D’altres em voran, insomne, sobre una mar d’estiu, lluenta i calma,
desbordada d’humitat.
Totes les mars que trobaràs als teus
viatges, són una.
La meua mar.
Per als afortunats, la mar ens serà
vida.
Distàncies infinites acumulades
sobre la botavara, al mateix amagatall d’on hui ancore la meua derrota. I
sempre ens serà prompte per a rendir-nos davant dita sentència. Però hui, ningú
es troba a prop per a fer-me hissar veles i buscar aigües més profundes.
Deuré quedar-me immòbil allí on em
porta la corrent.
En una hora sense estreles, sols la llum de un far, em cuida la vigília. Un espigó sorgit del paradís que guarda als seus peus una illa plana. Casualment la meua primera aigua, aquelles ones per on les meues fustes aprengueren a navegar, serà l’última paraula del meu quadern de bitàcola. Mar. L’est i l’oest. Illots, platja, ciutadella, port, far. Virar. Admirar. Calma.
L’illa que lentament va dibuixant-se en l’horitzó serà per a mi eixa terra promesa per a tots els navegants de la Mediterrània des d’Ulises a Kavafis.
En esta hora de por feta per a
l’amor o les confidències, flote dirigint-me cap a una illa envoltada d’aigües
transparents.
Flotar i somniar buscant un epitafi.
Note junt al casc com un dofí nada contra la corrent per a no tocar la platja. L’envege. Jo no puc ni fer virar un timó que llaura la foscor amb tacte de carícia. El meu naufragi destruirà la bellesa d’allò que més estime. Així em trobarà el sol quan trenque l’alba. Al tocar mare, m’hauré abraçat a terra ferma com feu l’Argos al retrobar-se amb el seu amo. Ferit de mort sobre l'illa, li diré a la mar en veu baixa, que ja he arribat a port.
Eixa pau serà la meua Ítaca.
Estic en casa.
