Tardor

 Busque un instant.

Una llar sense ferides. 

Guardar-me una paraula 

a dins del cor feta vers. 

I la resta, silencis. 

PARAULES

Davant l’aigua, eixa primera nit em vaig sentir vulnerable.

Educada per a tindre-li molt de respecte al barranc, coses de poble i sang vella de llauradors, tal vegada la pròpia cultura mediterrània, l’instint em feu eixir de ma casa per a protegir-me de la barrancada en un refugi trobat en alt, la millor mostra de eixa caritat familiar que tant em cuida.

Amb la llum del dia, vore’m eixa astora de fang escampada per tota la casa em fa tant de mal com una ferida oberta. Les hores han derrotat la urgència i sols em queda fer feina d’arqueòloga i separar allò que tinc d’allò que encara crec tindre. Les opcions, de vegades, són absurdes però la primera llei que vaig aprendre en esta vida és la de sobreviure.

Sempre.

Després, netege.

Entre moltes altres marques, esborre la silueta d’un peu, sols un, una casualitat sobre aquell llençol indomable, esculpida junt l’ombra d’un moble fora de lloc que em recordaven el camí d’eixida.

No vull fugir.

Ja no.

Les meues mans intenten lluitar contra el fang com si es tractara d’un enemic amb certa noblesa però el meu cos em nega les forces. Em diu que ja no estic feta per a eixa feina. Quasi vençuda, sols em queda recollir a pessics la misèria per a no creuar un mur on sé que he de patir la pitjor batalla: triar, guardar o tirar fins deixar la casa quasi buida.

Però amb les parets en peu.

Un veí s’arrima a la porta trencada de ma casa per a oferir-me notícies. Una taula de salvació davant un món quasi destruït però les seues paraules arrastren una veritat que encara m’impressiona: l’aigua no ha respectat cap dels ponts que creuaven el barranc. Ha desaparegut una passarel·la pintada de morat i que era el millor balcó per a vore la disparà el dia de la festa. També han caigut la travessera, el pont vell, fet nou amb el canvi de segle i la passarel·la del mercat. Un seguit de marges des d’on jo solia controlar les creixcudes del barranc, quan la pluja sols era pluja.

Ara no tinc prou imaginació per a comprendre tanta brutalitat.

Per sort, les veus em salven.

De triar, em quede amb eixa cara que em busca entre els mobles tirats al carrer per a fer-me plorar. I abraçar-me.

En eixe instant comence a respirar.

I els minuts van fent-se memòria.

Fràgil, com sempre.

No recorde si vaig donar les gràcies a eixos voluntaris vinguts d’on no sé per a dormir en un cotxe després de llevar el fang del carrer quan jo sols tenia fam i aigua per a oferir-los.

A d’altres, sí que els doní les gràcies.

Crec que mil vegades.

I no són prou.

Recórrer el poble també ha sigut una assignatura difícil de superar. Compartir un com esteu i cent abraçades. Aconseguir que les meues mans tornen a tocar mans amigues. Allargar-me fins al col·legi per un poc de menjar. És hora de fer cues per a tot: damunt del fang, davant les poques tendes obertes, en l’ombriu de la plaça amb ganes de trobar un poc de sol. 

Conviure de nou.

Hi ha inclús un moment per a creuar el poble buscant al metge.

Per a mesurar amb passos nous un poble trencat.

 

Sé que un dia qualsevol la meua vida recuperarà l’harmonia.

 

Si puc triar, em guardaré dins la mà l’esperit de les primeres hores.

Saber que la gent és perfecta.

I que vivim, que jo visc, gràcies a les teues paraules.

Sempre.

 

 

 

.