Tardor

 Busque un instant.

Una llar sense ferides. 

Guardar-me una paraula 

a dins del cor feta vers. 

I la resta, silencis. 

PARAULES

Davant l’aigua, eixa primera nit em vaig sentir vulnerable.

Educada per a tindre-li molt de respecte al barranc, coses de poble i sang vella de llauradors, tal vegada la pròpia cultura mediterrània, l’instint em feu eixir de ma casa per a protegir-me de la barrancada en un refugi trobat en alt, la millor mostra de eixa caritat familiar que tant em cuida.

Amb la llum del dia, vore’m eixa astora de fang escampada per tota la casa em fa tant de mal com una ferida oberta. Les hores han derrotat la urgència i sols em queda fer feina d’arqueòloga i separar allò que tinc d’allò que encara crec tindre. Les opcions, de vegades, són absurdes però la primera llei que vaig aprendre en esta vida és la de sobreviure.

Sempre.

Després, netege.

Entre moltes altres marques, esborre la silueta d’un peu, sols un, una casualitat sobre aquell llençol indomable, esculpida junt l’ombra d’un moble fora de lloc que em recordaven el camí d’eixida.

No vull fugir.

Ja no.

Les meues mans intenten lluitar contra el fang com si es tractara d’un enemic amb certa noblesa però el meu cos em nega les forces. Em diu que ja no estic feta per a eixa feina. Quasi vençuda, sols em queda recollir a pessics la misèria per a no creuar un mur on sé que he de patir la pitjor batalla: triar, guardar o tirar fins deixar la casa quasi buida.

Però amb les parets en peu.

Un veí s’arrima a la porta trencada de ma casa per a oferir-me notícies. Una taula de salvació davant un món quasi destruït però les seues paraules arrastren una veritat que encara m’impressiona: l’aigua no ha respectat cap dels ponts que creuaven el barranc. Ha desaparegut una passarel·la pintada de morat i que era el millor balcó per a vore la disparà el dia de la festa. També han caigut la travessera, el pont vell, fet nou amb el canvi de segle i la passarel·la del mercat. Un seguit de marges des d’on jo solia controlar les creixcudes del barranc, quan la pluja sols era pluja.

Ara no tinc prou imaginació per a comprendre tanta brutalitat.

Per sort, les veus em salven.

De triar, em quede amb eixa cara que em busca entre els mobles tirats al carrer per a fer-me plorar. I abraçar-me.

En eixe instant comence a respirar.

I els minuts van fent-se memòria.

Fràgil, com sempre.

No recorde si vaig donar les gràcies a eixos voluntaris vinguts d’on no sé per a dormir en un cotxe després de llevar el fang del carrer quan jo sols tenia fam i aigua per a oferir-los.

A d’altres, sí que els doní les gràcies.

Crec que mil vegades.

I no són prou.

Recórrer el poble també ha sigut una assignatura difícil de superar. Compartir un com esteu i cent abraçades. Aconseguir que les meues mans tornen a tocar mans amigues. Allargar-me fins al col·legi per un poc de menjar. És hora de fer cues per a tot: damunt del fang, davant les poques tendes obertes, en l’ombriu de la plaça amb ganes de trobar un poc de sol. 

Conviure de nou.

Hi ha inclús un moment per a creuar el poble buscant al metge.

Per a mesurar amb passos nous un poble trencat.

 

Sé que un dia qualsevol la meua vida recuperarà l’harmonia.

 

Si puc triar, em guardaré dins la mà l’esperit de les primeres hores.

Saber que la gent és perfecta.

I que vivim, que jo visc, gràcies a les teues paraules.

Sempre.

 

 

 

.

Ahir

Ahir. 

Al meu poble la força de l'aigua arrancà passarel·les i ponts dels seus arrels. 

Els meus també tremolaren. 

La fúria de les ones entrà a peu pla a casa meua sense ser convidada. 

La seua gelor ha embrutat un món en calma. 

Fràgil, sí. 

Però tan meu que quan m'acaronava em regalava la calma. 

Ara el barranc dorm. 

Al seu llit prompte lluirà l'hivern. 

Als meus racons tinc mesclats massa records i massa fang.

Amargs fruits d'una lluita dibuixada sobre el silenci d'una nit massa llarga. 

És cert. 

La deriva de l'aigua mai oblida el seu camí. 

Octubre. 

29.

2024.

Dimarts. 

Picanya.

Horta Sud. 

LA MEUA ÍTACA

 

Quadern de Bitàcola.

Acabant-se un agost infinit.

De nit, la mar és immensa.

Una pell dolça si té el cor en calma.

Companya difícil en hores absurdes.

Ahir, la mar devia semblar un embolcall preciós a ulls dels amants que em dormien nus sobre coberta, sense admirar la cadència de les ones.

Ara, els tres som nàufrags.

Navegants, sirenes i jo, un vaixell de fusta amb somnis de trirrem.

Ja sols tinc l’horitzó de llar i un fil de cosir xàrcies nugat des de la proa a un bancal de posidònia, com a promesa d’un lligam etern entre la mar i una nau sense arrels que navega a la deriva.

Al meu voltant, no queda res més.

Així és la mar de vegades.

Tota ràbia.

Un llenç sense límits on llevant i mestral lluitaren fins mitjanit per governar les aigües. La baralla entre vents ha fet de la mar un llit incòmode. Han sigut hores de passió sense descans. Ni guanyador. Darrere s’ha quedat la mar de fons però les ones encara no minven.  Em fan ballar sobre la ressaca alliberada per la turmenta en un vaivé interminable.

I em trobe sol.

Al darrere del caos, regna el silenci. 

A les fosques, semble una diva preparant-se per a abandonar l’escenari després de l’últim acte. La vela major s’estén contra el vent com una capa donada com almoina a un pobre i, convertida en un enderroc sense verticalitat, flota caiguda des del màstil entre la mura de babord i l’aigua. Amb tant poc exèrcit a les meues mans, arrastre un oceà, dos mars i trenta ports calafatats a l’eslora, els passos de tres-cents quaranta set viatgers tatuats de babord a estribord.

I el cor de poeta.

Així vull ser recordat.

Amb un vers.

O un poema. 

Que el meu naufragi desperte la inspiració d’un rapsoda.

Paraules que en convertiran en heroi en mans de millors navegants. Viatgers que enyoraran les meues lliçons quan creuen la mar en hivern, travessant boires i vents tallats sobre l’escuma de les ones. D’altres em voran, insomne, sobre una mar d’estiu, lluenta i calma, desbordada d’humitat.

Totes les mars que trobaràs als teus viatges, són una.

La meua mar.

Per als afortunats, la mar ens serà vida.

Distàncies infinites acumulades sobre la botavara, al mateix amagatall d’on hui ancore la meua derrota. I sempre ens serà prompte per a rendir-nos davant dita sentència. Però hui, ningú es troba a prop per a fer-me hissar veles i buscar aigües més profundes.

Deuré quedar-me immòbil allí on em porta la corrent.

En una hora sense estreles, sols la llum de un far, em cuida la vigília. Un espigó sorgit del paradís que guarda als seus peus una illa plana. Casualment la meua primera aigua, aquelles ones per on les meues fustes aprengueren a navegar, serà l’última paraula del meu quadern de bitàcola. Mar. L’est i l’oest. Illots, platja, ciutadella, port, far. Virar. Admirar. Calma.

L’illa que lentament va dibuixant-se en l’horitzó serà per a mi eixa terra promesa per a tots els navegants de la Mediterrània des d’Ulises a Kavafis.

En esta hora de por feta per a l’amor o les confidències, flote dirigint-me cap a una illa envoltada d’aigües transparents.

Flotar i somniar buscant un epitafi.

Note junt al casc com un dofí nada contra la corrent per a no tocar la platja. L’envege. Jo no puc ni fer virar un timó que llaura la foscor amb tacte de carícia. El meu naufragi destruirà la bellesa d’allò que més estime. Així em trobarà el sol quan trenque l’alba. Al tocar mare, m’hauré abraçat a terra ferma com feu l’Argos al retrobar-se amb el seu amo. Ferit de mort sobre l'illa, li diré a la mar en veu baixa, que ja he arribat a port.

Eixa pau serà la meua Ítaca. 

 

Estic en casa.

Llegir

 Llegir és devorar paraules ferides de tinta. 

I respirar-les. 

Llegir és com surar sobre línies solcades al vent, 

a imatge de vells camps deixats en guaret,

 d'on tots esperem la collita. 

Hui, a l'obrir un llibre, 

sols vull encarar el silenci. 

Trobar un regló per on passejar. 

I fer-lo memòria.