De vegades,
la paciència se'm trenca com un clevill
obert en terres de fang i assedegades de paraules.
Això deu ser.
Hui el ponent no em parla.
La llum térbola del cel disfressa els camins
i me'ls barreja entre atzucacs i miratges.
No tinc més demà que el present i el dia que em vinga al darrere.
El despús-demà sols és una il·lusió en mans d'un mag.
És en eixe instant quan més em minva l'alé.
No importa que tinga els somnis
ja ordenats al davall de les estreles de la nit de Sant Joan.
Enguany sols em toca respirar-la.
La pell enfarinada de vell, els peus lleugers
i cada pas enredrat al calendari
esvarant-se per la vora intocable
d'una clepsidra buida d'arena.
2 comentarios:
És un plaer llegir-te Paqui, y molt emocionant la teua Nit de San Joan.
Gràcies, Salva. És un plaer escriure amb lectors com tu.
Publicar un comentario