Si plou,
l'ànima se'm queda dormida
arropida amb contes de fades
trencats per l'intempèrie.
Si dorm, somnie.
Pense en aquell fumeral en l'horta,
gallard i robust,
que fou progrés un día,
relíquia ara de temps passats.
Que quedà al camp com veleta,
fent ombra a guarets perduts,
on abans tot eren cants de verderols
i matins d'olor a tarongina.
Fumeral baldat en el cim
que sols queda en peu
que sols queda en peu
per un plec de rajoles,
cuites de vell,
quan el temps eren carícia.
Si pense, delire.
Recorde un esquelet de taronger
amb l'arrel en terra perduda
i l'ànima en una saó estreta
treta de sèquies fetes amb fang i agret,
en un hivern ressec
que tallà la digestió
dels somnis més profunds.
Al darrere, deixe
solcs ja sense llaurar
en llençols plens de mates d'espart,
a la deriva.
En el vent,
escolte la vida d'històries esborrades
per camins d'asfalt i
rebrots de verdolaga
tapissant la ruïna.
Al meu pas,
ja sols queda mig atmeler emprat
per l'esperit de velles garroferes.
Un manoll de forment de secà
i un penjoll de grans de raïm,
amb el regust amarg de la misèria.
Per a mi, una reflexió sobre les autentiques arrels .
ResponderEliminar