Quan un mantell de boira
m’esgarra l’ànima,
al meu record
sols em queden calendaris
de fulles esgrogueïdes
de tanta primavera.
Si la
nit m’aigualia la ment,
sols quede viva
en l’ombra d’una andana
que el temps feu clevill,
alçada sobre un sospir per
lliurar
la dacsa de la pols
i on els nostres buits
quedaren lacrats
per a ser sequer
d’enyorances.
Perquè
per molt que mire
al meu nou voltant, sols
trobe
l’alè en sostres hissats
sobre cordes de penjar tabac,
velles de vents.
Racons plens de nius
d’oroneta,
fets de fangs ja ressecs
on les ànimes d’antigues
plomes
piulen a la matinada
amb instint de galls
en el pal del galliner.
Als
camps, encara escolte
el pas de breus trobadors
d’aigua dolça engolits
ja pel vent, farts de rascar
la terra seca, el cor dolgut
dins unes costelles
tacades de penúria.
Orgulls gentils que es
vestiren
el pas d’humanitat al deixar
el solc i buscar la vereda,
sempre sense prou arrels
per plantar al darrere
un poc de fe, o de força.
Quan la llunyania m’esgarra
la son,
emulsione la veu entre runes
de fràgils emblanquinades.
Com si
la fam fos un color
espente un vesper, cartró tatuat
de càries i gotes de calç, salivat
de vell amb paper i
paciència.
En un porlam lluït de pluges,
palpe el vestigi d’un gat que
maula
a la lluna des d’un seient
sembrat de teules morunes.
Ordene junt al rebost quatre
cadires de boga. En un
calaix,
alce les agulles de cosir
sacs.
Tanque una navalla
amb empunyadura nacrada
que rascà la por de la meua
pell,
esperant el mes de collita.
Per últim, trie al cel
el millor dels núvols
on penjar les meues queixes.
Mentre, deixe llavis i fetge
muts,
signant una pau pobra
d’esperit
que m’ompli la panxa de ràbia
i l’ànim, d’esclavitud.
I sols quan escampa la boira,
deixe un origen mil·lenari
perdut a les ombres,
on cap bèstia tirarà més
de l’aladre, ni cap somni meu
jugarà amb un llevant naixcut
d’aquelles dolces primaveres.
